Castell de Cànoves
Sorprèn en primer lloc la seva situació ensotada i poc visible, ja que la majoria dels castells es troben en llocs enlairats i de difícil accés.
Però aquest no és el cas únic de Cànoves, ja que també es troben en similar situació el castell de Montclús, el castell de Sant Esteve de Palautordera o bé el castell d’Olost, al Lluçanès. Tots ells es troben al costat d’un riu, protegits per la fondalada del riu i per murs o fortificacions pels costats més accessibles. Tots tres castells esmentats, són castells tardans o de segona època, és a dir, fets en el segle XI o més tard, quan ja no hi havia perill d’invasions ni atacs per part dels moros o altres enemics. Aquests castells també són construccions de residència, no purament defensius, com solien ésser els castells situats dalt de roques o en cimals mig accessibles.
El lloc de Cànoves surt citat per primera vegada el 1002 en una butlla de confirmació de béns del monestir de Sant Cugat del Vallès, perquè aquest monestir tenia béns dins del terme. El castell com a tal, no surt citat fins avançat el segle XIII, per bé que se sap que des de 1113 ja era residència de Ramon Guillem de Cànoves, senyor del terme. El 1157 era residència d’Adalgars de Cànoves i a finals del mateix segle XII va passar a la família Bell-lloc, segons sembla arran del casament d’Elisenda de Cànoves amb Bernat Bertran de Bell-lloc.
A principis del segle XIV els Bell-lloc residien certament al castell de Cànoves, puix que pel gener del 1317 el vicari general del bisbe de Barcelona va donar permís a Simó de Bell-lloc per adaptar una estança del castell per utilitzar-a com a capella i celebrar-hi misses en un altar portàtil, perquè no s’havia pogut edificar una capella al castell tal com era el seu intent. Aquest permís era vàlid per un any. Aquesta capella provisional va estar en ús molts anys, ja que el 15 de juliol de 1322 el bisbe Ponç de Gualba va tonsurar a dos clergues en aquesta capella del Castell.
Des de mitjans del segle XIV sembla que els senyors no varen residir més al castell. Acabada la peste negra, que va causar moltes morts al país entre el 1348 i el 1360, el terme de Cànoves, sense Samalús, tenia 58 famílies.
Pels volts del 1930 el castell i tot el terme de Cànoves va passar a ésser propietat d’Eimeric de Centelles i dels seus descendents, els barons i més tard comtes de Centelles.
Entre la documentació dels Centelles s’han vist moltes notícies dels batlles de Cànoves que retien comptes o acudien a la vila de Centelles on residien els seus senyors, per a solucionar problemes de govern del terme. El castell es trobava ja en runes i deshabitat el 1557, quan es varen arrendar les seves terres i casals derruits a Pere de Congost.
El que resta avui dia del castell és encara un munt de runa notable que a més del mur amb les obertures d’antics finestrals, té dintre del seu perímetre altres murs força alts que si es netegessin del pedruscal i malesa que els mig cobreix, deixarien encara veure estances de la planta baixa i la disposició del castell, que des del Molí de les Pipes o costat de la riera de Vallforners té encara una bona estampa.
Font:
Diputació de Barcelona
Equip de Catalogació de la Diputació de Barcelona